Joan Majó argumenta les claus que ens van portar a la crisi, a més de donar la seva perspectiva de futur, no només econòmica, sobre la societat espanyola i mundial
Joan Majó durant una entrevista. LA VANGUARDIA.
Isaac Fandos.
Després de l’èxit de ventes de No m’ho crec, l’empresari i polític mataroní Joan Majó ha tornat a escriure sobre les causes de la crisi, encara que en aquest cas amb una nova perspectiva, agafant més distància respecte del gran sotrac que va suposar l’inici de la crisi a Espanya.
Des del primer moment, l’autor és mostra sincer amb el seu lector, indicant que la seva visió sobre l’economia el porta a tenir un pensament intervencionista (molt més que el que s’aplica en l’actualitat) sobre el sistema financer. Per això, la idea general del llibre és que la crisi ha de suposar un moment cabdal per a l’economia i la seva regulació, fent-nos canviar la nostra forma de regular aquest sector.
Per aconseguir el seu propòsit, Majó divideix la seva obra en tres grans parts. A partir de la suposició inicial que ja hem tocat fons, com el títol indica, el llibre comença a prendre forma: primerament, tot explicant que ha passat per arribar a la crisi, després amb una segona part que conté la mirada de l’autor respecte al futur, i finalment reflexionant sobre els valors necessaris per a aquesta societat, a més d’explicar unes noves pautes de conducta a aplicar, ja sigui a curt o llarg termini.
A la primera part, l’autor critica especialment que els governs corresponents salvessin algunes de les institucions financeres que van suposar la caiguda del sistema financer. Les seves explicacions, tot aportant dades i de forma didàctica, enganxen ràpidament al lector i el fan entendre de forma concisa que és el que va succeir perquè tot el món es veiés involucrat en una crisi d’aquestes dimensions.
Tot i la seva vessant pedagògica, Majó també introdueix durant el llibre diversos termes que serveixen per explicar, de forma molt més específica, la crisi econòmica. D’aquesta manera, podem trobar-nos amb els crèdits Ninja, els ABS, o els actius CDO. La majoria d’ells, termes claus per explicar-nos la introducció de productes tòxics dins del sistema financer, una de les grans causes d’aquesta crisi.
De la mateixa forma que Majó critica al Govern Espanyol, també ho fa amb el Govern Americà. En opinió de l’autor, la sotragada final, i clau, va ser quan el Govern Americà va deixar caure de forma equivocada Lehmann Brothers.
Tot i les seves crítiques al model, l’entusiasme de l’autor en alguns moments per a sortir de la crisi, el fa perdre la realitat del moment. També cal remarcar que Majó es sincera: s’orienta cap als crítics amb el model, tot i que reconeix que el sistema capitalista és l’únic viable, i el que fa és demanar, de forma massa general i sense ser gaire concís, més intervencions estatals. De fet, es troba a faltar que Majó, igual que és crític amb certes actuacions governamentals, s’atrevís a senyalar clarament quins han estat els actors que ens han portat a la crisi.
Després d’analitzar com hem arribat a aquesta pèssima situació financera, Majó comença a parlar sobre el futur. Especialment destaca la globalització i la col·laboració dintre de la UE per intentar adaptar-nos a aquesta nova societat. En el cas espanyol, es torna a ser crític amb el Govern, explicant que ens estem tornant a equivocar en les mesures: massa polítiques reactivadores i gairebé cap reconversora. És a dir, anant posant pegats que, algun dia, tornaran a trencar-se.
Al marge de l’anàlisi econòmic que protagonitza les dues primeres parts del llibre, Majó també s’endinsa en el món de la tecnologia i els valors durant la tercera i última part. Tot assenyalant la revolució tecnològica com un fenomen absolutament cabdal del nostre futur, que canviarà els nostres contractes (probablement més flexibles, encara que dintre d’uns límits) i formes de treballar, Majó també es preocupa per l’esgotament de les energies.
Com a ex-Director General de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), els últims capítols en els quals Majó explica la seva visió sobre la informació del futur també esdevenen interessants. Amb un llenguatge molt més entenedor que en les pàgines on s’allarga en excés a explicar energies químiques o processos tecnològics massa concrets, que realment treuen força al lector del fil del llibre, Majó argumenta un futur més que important del sector de la informació, esperant que un 70% de la societat es dediqui a aquest.
Finalment, la sensació que deixa Després de tocar fons és que la societat haurà de ser molt més solidària per intentar sortir de la crisi. Tal com diu el refranyer, “dels errors sempre s’apren”, i per a Majó, no hi ha cap error més gran que aquesta crisi. Per tant, només ens queda aprendre per no tornar-nos a equivocar.
Títol: Després de tocar fons
Autor: Joan Majó i Cruzate
Editorial: RBA, La Magrana
ISBN: 8474106494
Pàgines: 176
Comments